Si no vols morir avui, ves al museu
Ningú mor als museus. No és que estigui prohibit, és que no passa.
Cada dia hi ha atropellaments als carrers, infarts als supermercats, caigudes a les escales mecàniques, defuncions als aeroports, en bars, en lavabos públics, en llits aliens. I, per descomptat, també en hospitals.
Però als museus no. Allà, on el temps s’ha quedat quiet per sempre, la mort sembla no trobar la manera d’entrar-hi.
Un pot morir davant d’un televisor, enmig d’una trucada, esperant un ascensor. Pot morir, posem per cas, fent un sofregit d’all i ceba a la cuina.
Però no hi ha constància de ningú que hagi mort mirant Las Meninas de Velázquez, ni dessagnat davant el somriure de la Gioconda, ni desplomat sota Els gira-sols de Van Gogh. Als museus hi ha sales dedicades al martiri, a la guerra, al sacrifici, al penjament, a la crucifixió, als cadàvers gloriosos…
No obstant, el visitant en surt sempre il·lès i fins i tot planxat. El museu és una zona neutral, un territori sense baixes.
Potser es deu al fet que la mort, dins d’un museu, ja s’ha produït fa temps.
Els reis dels quadres estan morts, els seus pintors, també. Estan morts els models, els sants, els cavalls, els gossos de caça, fins i tot les ciutats que apareixen al fons dels quadres han desaparegut ja. Tot el que veiem és passat aturat, una successió de fantasmes ben il·luminats.
I la mort, que és gelosa, no vol repetir la seva feina on ja ha triomfat. El museu és una càpsula de seguretat ontològica.
No s’hi viu del tot, però tampoc s’hi mor. Se suspèn la condició biològica i un es converteix en una espècie de testimoni incorpori, com si el cos quedés aparcat a l’entrada, al costat dels paraigües i les motxilles.
Caminem a poc a poc, abaixem la veu, fem com si estiguéssim en una església sense déu o en un hospital sense malalts.
Juan José Millàs